Fitxa tècnica

Director: Abdellatif Kechiche
Actrius: Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux
Títol en anglès: Blue is the warmest color
Gènere: drama
Any: 2013
País: França

La nostra nota: 8,5

Argument de La Vie d’Adèle

Una mirada canvia la vida de l’Adèle. Fins a aquell moment ella era una noia de 15 anys, que estudiava a l’institut i que no es qüestionava la seva sexualitat. Però l’Emma, aquella noia de cabells blaus, molt més gran que ella, li fa replantejar la seva vida des del precís moment en que les seves mirades es creuen pel carrer. L’Adèle s’enamora bojament de l’Emma, i amb ella descobrirà l’amor i el desig. Tot això havent de suportar una gran pressió social i estant sotmesa als judicis de valors dels seus amics.

La nostra opinió

Gran Adèle Exarchopoulos

MAG-NÍ-FI-CA actuació d’Adèle Exarchopoulos (tal i com ho sentiu, es diu Adèle a la vida real i Adèle a la pel·lícula!). La seva naturalitat, carisme i capacitat de fer-nos enamorar del seu personatge són, per nosaltres, el gran secret de l’èxit d’aquesta pel·lícula. Sembla que els mitjans se centren en parlar de Léa Seydoux (l’Emma), que ja té una llarga trajectòria professional a les seves espatlles. Per a nosaltres la gran estrella de La Vie d’Adèle és l’Adèle.

Una pel·lícula llarga, però no lenta

Sortint del cine vam sentir a una noia que deia que la pel·lícula podia haver durat una hora menys (dura 3 hores). Si sou dels que us agraden les pel·lícules frenètiques on passen moltes coses aquesta pel·lícula no és per vosaltres. Però, ep, que el títol ho diu ben clar!: la vida de l’Adèle, una noia com tu, com jo, com qualsevol de nosaltres. Això és el que ofereix la pel·lícula i ens ho presenta amb una autenticitat increïble.

La història de l’Adèle

La història que explica La Vie d’Adèle és universal: és una història d’amor entre dues persones, que tenen els seus propis conflictes de parella i conflictes amb el seu entorn. El que distingeix aquesta pel·lícula de la resta és, sens dubte, la cruesa (en el bon sentit de la paraula) amb que s’explica la història. Sembla que no hi hagi talls, que s’expliqui tot de manera natural, pràcticament improvisant. I això és molt especial, molt estrany de trobar a les pel·lícules actuals.

Una mica de crítica negativa…

Pel que fa a una critica negativa, una part té a veure no amb la pel·lícula en si sinó amb la polèmica que ha generat. És ridícul veure que de les 3 hores que dura la pel·lícula, a la majoria de crítiques, reportatges o articles es fa un èmfasi excessiu a les escenes de sexe. Sí, hi són. I hi són sense artificis, sense músiques de fons i sense gaires filtres. Ens hagin agradat o no aquestes escenes (no entrarem en això), no podem reduir tota la pel·lícula als minuts que duren aquestes escenes.

L’aspecte negatiu de la pel·lícula en si és que ens va faltar un punt més de feminitat, de sensibilitat. Una visió més femenina de la història que, per nosaltres, hagués significat l’excel·lència de la pel·lícula. En aquest sentit, potser s’entreveia massa que el director (Abdellatif Kechiche) era un home i que en alguns moments no es posava prou a la pell d’una dona per relatar la història. Algunes escenes semblaven massa enfocades a satisfer les fantasies del director.

La Vie d’Adèle, en definitiva, no deixarà indiferent a ningú, per bé o per mal. Per nosaltres és una pel·lícula que val molt la pena per la seva gran qualitat, per la seva màgia. Quan podeu, i si podeu (a nosaltres ens va costar trobar una sala on la fessin), aneu-la a veure.

Trailer de La Vie d’Adèle

La vie d’Adèle, gran triomfadora a Canes

Una història d’amor entre dues noies que ha enamorat al jurat de Canes i a crítics d’arreu del món

La vie d’Adèle ha fet història. Es va emportar al festival de cinema de Canes el guardó més prestigiós: la Palma d’Or. És la primera pel·lícula lèsbica que aconsegueix arribar tan lluny en els 66 anys del festival. Tot un èxit!

Molts la qualifiquen d’obra mestra. La pel·lícula, que és francesa, arriba en el moment en el que a França s’acaba d’aprovar la llei que permet a les persones del mateix sexe casar-se (tot i les nombroses queixes per part d’alguns sectors). El director de la pel·lícula, Abdellatif Kechiche, va expressar que preferia oblidar-se de possibles missatges polítics, i que volia centrar-se en la vida de les dues protagonistes.

Per la seva banda, el director del festival de Canes, Thierry Fremaux, no va dubtar en dir que “tothom que estigui en contra del matrimoni homosexual o de l’amor entre dues persones del mateix sexe hauria de veure aquesta pel·lícula”.

De la pel·lícula s’han destacat, també, les escenes de sexe de la pel·lícula (evidentment, criticadíssimes per alguns sectors). Alguns diuen que que “són les escenes de sexe més sinceres i sense caure en el morbo o la complaença masculina que s’han gravat fins al moment”. Segons la crítica de cinema Fionnuala Halligan, “no són només les llargues escenes de sexe gràfic, sense truc, que fan que la pel·lícula tingui tant d’èxit, sinó la mirada profunda i tendre d’una història del primer amor”.